Claqué

El claqué, també conegut com tap, és un estil de ball nord-americà, en el que es mouen els peus rítmicament mentrestant es realitza un “zapateo” musical. El tap s’origina a partir de la fusió de les danses de esclops d’Irlanda, el nord d’Anglaterra i Escòcia, combinat amb balls practicats pels afroamericans com la juba, entre el segle XVII i el XVIII.

A 1739, es prohibeix als esclaus negres que facin servir instruments de percussió. Aquest fet va motivar que realitzaran la percussió amb els peus i les mans. Després de la Guerra de Secessió americana, les competicions entre immigrants de diversos grups, la combinació de danses van crear el tap americà. Els ballarins es van relaxar les postures rígides irlandeses, els braços i les espatlles servien per marcar i es van incloure nous pasos. La improvisació era primordial en aquest ball.

Després del seu auge als anys 30-40, quan va aconseguir gran popularitat per la seva presència en diversos musicals de Hollywood amb artistes com Fred Astaire, el tap es va allunyar dels escenaris nord-americans fins a tornar a ressorgir als anys 70.

El “zapateo” sempre es va ubicar dins del “show business”, més que al circuit de la “dansa seriosa”. Malgrat això, avui en dia existeixen grans companyies que fan temporades en teatres, cosa que abans era impensable dedicar tot el show només a ballar tap.